[cmsms_row data_width=”boxed” data_padding_left=”3″ data_padding_right=”3″ data_color=”default” data_bg_position=”top center” data_bg_repeat=”no-repeat” data_bg_attachment=”scroll” data_bg_size=”cover” data_bg_parallax_ratio=”0.5″ data_padding_top=”0″ data_padding_bottom=”50″][cmsms_column data_width=”1/1″][cmsms_text animation_delay=”0″]
Per beatriz losa
Semblaria que enguany el Dia Internacional contra la Discriminació Racial ha perdut força per la invasió del coronavirus en la nostra quotidianitat.
Però aquesta quotidianitat és molt diferent per a cadascuna de nosaltres. Avui, passar el confinament en la teva llar, amb proveïment d’aliments, amb tant aigua i sabó com sigui necessari, i el dessitjat accés a internet, és un privilegi.
I per això, aquests dies no puc deixar de pensar en les meves estimades mestres, que no tenen aquests privilegis: dones racialitzades de procedències, identitats de gènere, orientacions sexuals diverses, que viuen totes les seves diversitats amb orgull en aquest territori, tantes vegades hostil. Elles m’ensenyen, cada dia, sobre la resiliència, la capacitat de resistència, sobre la valentia, sobre la necessitat de solidaritat i sororidad, sobre la necessitat de compartir una rialla i una abraçada sentida.
Penso en les 2 mames i els seus dos nens, que ahir va fer 1 any que van arribar al nostre territori, i que avui estan confinades en una petita habitació d’un Centre d’Urgència Humanitària on les mesures de protecció són pràcticament inexistents. Penso en la meva companya, que viu el confinament en una habitació llogada sola, amb l’única companyia del seu mòbil. En les dones internes en centres penitenciaris que viuen aquest confinament dins d’una privació de llibertat. Quina bogeria!. En la parella que s’ha quedat sense feina aquests dies i que no sap com pagarà l’habitació a final de mes. En les dones que es veuen obligades a continuar exercint el treball sexual perquè ha de pagar la seva habitació diàriament…
I totes elles viuen aquí perquè van haver de fugir dels seus països per a salvar les seves vides, per ser diverses, per ser dones lesbianes, dones trans*.
Algunes van posar les seves vides en perill durant el viatge, perquè arribar al “país de les meravelles” blanques és molt car. Unes altres, van deixar a totes les seves persones estimades i van resumir les seves vides en maletes de cabina per a no cridar l’atenció en arribar a territori espanyol.
Però el país de les meravelles al qual van arribar no és multicolor. El blanc tenyeix a totes les professionals que les atenen: a la policia, a l’assistent social, a la lletrada, a la funcionària, a la doctora, a la mestra…
I aquest blanc, no és un color neutre, és un color ple de prejudicis que anul·la la riquesa i la llum de cadascun dels colors: les seves vivències, les seves necessitats, les seves expectatives, els seus anhels. S’intenta uniformar les seves diversitats, les seves interseccionalitats, donant respostes teledirigides des de les institucions i les seves lleis. Un blanc ple de privilegis, gairebé mai conscients.
Diuen les autoritats sanitàries que ningú està a resguard d’aquesta pandèmia.
És possible que el virus no detecti la nostra raça quan envaeix els nostres cossos. Però i el sistema d’alarma decretat? Aquest sistema, una vegada més, reprodueix la nostra societat discriminatòria i racista parant pel carrer moltes més vegades a les persones racialitzades, amb identitats de gènere no binàries, que a les persones blanques amb expressions de genero heteronormatives.
És difícil saber com es desenvoluparà aquesta crisi mundial. Algunes persones ja estan dient que trontollarà el nostre sistema de valors, que potser és una oportunitat per a reconstruir un sistema més solidari. Però quan observes les poques dades que van arribant des dels països d’Àfrica i de Llatinoamèrica no pot més que encongir-se’t el cor.
Quines possibilitats reals tenen aquests països per a contenir aquesta pandèmia amb les situacions de pobresa, guerra, fam i falta d’atenció en la salut que ja viuen la majoria de les persones que ho habiten?
Em pregunto si aquesta pandèmia no serà la perfecta excusa per als països de dirigents blancs i privilegiats, que avui viuen els seus confinaments amb privilegis, de tancar definitivament les fronteres a les persones que, una vegada més, hauran de fugir dels seus països per a salvar les seves vides.
La discriminació racial llavors tindrà nom de virus.
[/cmsms_text][/cmsms_column][/cmsms_row]
